sábado, 9 de junio de 2012


Les Avantguardes.


            El esdeveniments històrics de l’època(1900-1930) van exercir gran influència sobre les avantguardes. L’optimisme amb  què es va viure l’arribada del segle XX es va tornar en decepció i desencant quan va esclatar la Primera Guerra Mundial (1914-1918). A partir d’aquesta guerra, els EUA es van convertir en el país capdavanter del món. A Rússia va triomfar una revolució que va enderrocar el vell sistema polític dels tsars. El nou govern marxista volia transformar la societat i convertir-la en una societat igualitària. Al nostre país, les avantguardes artístiques es van desenvolupar en diversos contextos polítics.  La nostra cultura va viure un procés importantíssim de recuperació del valencià.
Les avantguardes són un conjunt de moviments artístics i filosòfics que es van desenvolupar entre 1909 i 1940. Van provocar un trencament de tot el que fins aleshores s’entenia com a literatura o art. Es van caracteritzar per buscar noves formes d’expressió i pel desig de provocar rebuig, sorpresa, o desconcert a la mentalitat burgesa. El moviments més importants i influents foren: el Cubisme, el Futurisme, el Dadaisme i el Surrealisme. Els poetes que destaquen en la nostra literatura són Joan Salvat Papasseti, Carles Salvador i Josep Vicent Foix o Josep Maria Junoy.
            Els artistes cubistes volien transmetre que no hi ha una única realitat o veritat; per això donen una visió de la realitat fragmentada, descomposta en parts que el cerevell de cadascú ha de recompondré. El Cubisme va introduir un punt d'inflexió en la pintura, i representa l'inici de l'art abstracte. En les obres cubistes els objectes es trenquen, s'analitzen, i es reconstrueixen en una forma abstracta; enlloc de representar els objectes des d'un únic punt de vista, l'artista pinta el motiu des d'una multitud de perspectives per tal de representar-lo en un context més ampli.
 Els artistes del Futurisme pensaven que la industralització, la tecnologia o la velocitat aportaven bellesa al món i podien transformar la societat; per això elogiaven en les seues obres tot allò que tingués a veure amb els avanços i els invents  de la vida moderna.  El llenguatge també havia de ser diferent, per aixó  els artistes futuristes van introduir lèxic específic de la tecnología i del combat i també una tècnica d’escriptura que es deia paraules en llibertat. Es tractava de provocar al lector i per fer-ho, no posaven signes de puntuació, canviaven l’ordre normal dels elements en l’oració, usaven lliurement les majúscules, introduïen signes matemàtiques i onomatopeies, trencaven les regles de la poesia, és a dir, ni construïen estrofes ni versos, ni hi havia rima…Un exemple són els cal·ligrames.
Els surrealistes pensaven que, per a comprendre la condició humana, l’artista havia de buscar respostes en el món dels somnis i del subconscient, ja que és aquí on es troba la part més pura i vertadera de les persones, aquella part que no està condicionada per les limitacions i les convencions de la vida en societat. Un dels procediments literaris que feien servir els surrealistes era l’escriptura automàtic, un recurs literari per a rescatar de la ment els nostres pensaments ocults,  que sols apareixen en els somnis. Consistia a deixar fluir lliurement el pesament, sense ordenar-lo de forma lògica o racional i expresar-lo sense restriccions lingüistíques.
Josep Maria Junoy (Barcelona, 1887-1955) va ser un dels primers introductors dels corrents avantguardistes en la nostra literatura. Va destacar especialmente en la producción de cal·ligrames. Al llarg de la seua vida literària va evolucionar cap a posicions més conservadores i va abandonar progressivament els corrents avantguardistes.
En conculsiò el fenomen de les Avantguardes es va desenvolupar a tot Europa en el primer terç del segle XX. Va ser una succesió de tendències artístiques que suposaren una transformació radical de la literatura i l’art en general. Destaquen el Futurisme, el Cubisme i el Surrealisme.
Cubismo.
Ultraismo.
Expresionismo.
Surrealismo.
Dadaismo.

Una llengua romànica o neollatina.


La nostra és una més de les llengües neollatines o romàniques, és a dir, llengues que provenen del llatí, la llengua que parlaven els romans. Fins al segle V dC, el romans van contruir un imperi que comprenia els actuals països medterranis i part de l’Europa central. Ací vaig a parlar de l’evolució del llatí i la seua extensió.
Nostra llengua com he dit abans és una de les llegues neollatines o romàniques.  Les llengües neollatines són, a més de la nostra: el gallegoportugués, l’asturlleonés, el castellà o español, l’aragonés, l’occità, el francés, l’italià, el sard, el retoromànic i el romanés; i el dálmata pero va desapareixer al s. XIX. La nostra llengua pertany a la grup de llengues gal·loromàniques, amb l’occità i el francés. Les llengües romàniques dels regnes cristians de la península Ibèrica (parlaven llatí popular o vulgar) es van estendre vers el sud des del s.VIII(quan s’inicia l’ocupació musulmana) fins al s. XV(quan acaba la conquista). La nostra llengua va ser portada a les actuals terres valencianes pels conquistadors catalans del s. XIII. L’aparició de les llengües romàniques va ser lenta i progresiva.
 La nostra llengua prové del llatí vulgar , és a dir, popular i col·loquial, en el nostre cas ens hem de remuntar al llatí que van dur els romans al segle II aC a les terres de l’entorn del Pirineu oriental, llatí del territori anomenat província Tarraconense. Aquestes pobladors eren fonamentalment ibers. Cap l’interior hi devia haver influencia dels celtes. La conquista militar romana va implicar la romanització d’aquella població: els van anomenar romans, van començar a abandonar les seues llengües i cultures, i van adoptar com a llengua propia el llatí. Al llarg del temps, el llatí i l’imperi va experimentar canvis molts importants i diferents en cada territori. De generació en generació aquella parla col·loquial va anar distanciant-se  del llatí cult i formal; i aixó dins al punt que el llatí formal va arribar a ser difícil d’entendre per a qualsevol persona que no l’hagués estudiat. Aixó va accentuar més la destrucció de l’imperi romà, quan el van envair els pobles germànics o bàrbars. Llavors les llengües d’aquestes pobles bàrbars van influir al llatí i va col·laborar al que llatí evolucionés de maneres diferents a cada lloc. Ací van arribar, sobretot, francs i visigots.
 Durant segles, la parla popular es va anomenar parlar pla o ramanç. A poc a poc el parlar pla va anar guanyant àmbits d’ús, dins dels textos escrits en llatí, més tard es feien traduccions al romanç de textos llatins i després comencem a trobar textos escrits ja directament en romanç, a més, començava a haver-hi una certa consciencia que una cosa era el llatí i una altra, la llengua que parlava el poble o pels mateixos governants entre ells i els súbdits. El nostre romanç es va utilizar cada vegada més en àmbits importants que eren: l’àmbit literari, grans escriptors medievals; l’àmbit jurídic i administratiu, el laltí va continuar usant-se en aquest ámbit durant molt de temps; l’àmbit científic i tècnic, va continuar utilitzant-se també en els llibres de ciència i tècnica quasi a fins al segle XIX a tot Europa, també en llibres de teologia i filosofia, de medicina…També anava guanyant prestigi: va començar a ser el mitjà de comunicación de les lleis, dels jutges, dels tribunals…
No hem d’oblidar un altre fet històric molt important que afecta a part d’Europa: la creació i l’extensió dels regnes europeus. Les llengües començaven a servir per a identificar els diversos regnes i les diverses nacions que naixen en l’europa medieval. La nostra llengüa va rebre noms diferents, com parlar pla, romanç després catalanesc, catalá, llengua catalana… Durant el segles XIV i XV servia com a model estàndard. Nostra llengua tenia en ús social: era la llengua del poble i de les classes altes; era la llengua de la literatura culta i popular, i també era la llengua de l’àmbit administratiu i del científic.
Com ja sabem, l’ús de les llengües depén molt de les circunstàncies polítiques i socials. A partir del s. XVI, hi ha una sèrie d’esdeveniments històrics que va provocar un retrocés important, s’inicia un procés de minorització lingüistíca que s’allarga dins l’actualitat. Fets històrics: la castellanització de la Cort reial i de les classes social altes; la desaparició de la Cancelleria Reial; l’ús del castellà en la predicació de l’’Esglèsia; els moviments immigratoris que es van produir com a conseqüencia de l’expulsió dels moriscos l’any 1609; i finalment com a conseqüencia de la Guerra de Succeció(1707), que es va prohibir l’ús de la nostra llengua en làmbit jurídic i administratiu, i s’hi va imposa el castellà.
 La renaixença (s.XIX) va ser, un moviment de recuperació de la identitat nacional i de reivindicació de l’ús social de la llengua a Catalunya, Illes Balears i terres valenciànes. Per a tornar l’idioma a usos cultes i formals va fer veure la necessitat de codificar-lo, crear una norma ortogràfica, lèxica i gramatical comuna per a tot el domini lingüistic. La norma havia de servir per a recuperar l’estándar per a tots els parlants, aqueixa norma havia de ser fidel a la tradició ortográfica; eliminar els barbarismes; incorporar pauraules vives dels diversos dialctes i eriquir la llengua amb neologismes. La normativa es va elaborar a principi del s.XX (obre de Pompeu Fabra) i s’adapta a la realitat lingüística valenciana amb les Normes Ortogràfiques en 1932 La guerra civil(1936-1939) i la dictadura de Franco(1930-1975) van dificultar la difusió de la normativa i la recuperació de l’ús de la llengua. Durant aquell período va augmentar la minorització lingüística. Amb l’arribada de la democràcia(1978) es torna a començar la lluita per la normativització lingüística.
                Finalment dir que la llengua va evolucinant i canviant segons el teritori, l’època i situación política i socialdel territori i que és un procés que requerix molt de temps no es pot fer d’un dia a altre.

miércoles, 6 de junio de 2012

Gabriel García Márquez.

Si por un momento Dios se olvidará de que soy una marioneta de trapo y me regalara un trozo de vida, posiblemente no diría todo lo que pienso, pero en definitiva pensaría todo lo que digo. Daría valor a las cosas, no por lo que valen, sino por lo que significan. Dormiría poco, soñaría más. Entiendo que por cada minuto que cerramos los ojos perdemos sesenta segundos de luz. Andaría cuando los demás se detienen, despertaría cuando los demás duermen, escucharía cuando los demás hablan y ¡cómo disfrutaría de un buen helado de chocolate!

Si Dios me obsequiara un trozo de vida, vestiría sencillo, me tiraría de bruces al sol, dejando descubierto, no solamente mi cuerpo sino mi alma. Dios mío, si yo tuviera un corazón, escribiría mi odio sobre el hielo y esperaría a que saliera el sol. Pintaría con un sueño de Van Gogh sobre las estrellas un poema de Benedetti, una canción de Serrat sería la serenata. Regaría con mis lágrimas las rosas, para sentir el dolor de sus espinas y el encarnado beso de sus pétalos...

Dios mío si yo tuviera un trozo de vida... no dejaría pasar un solo día sin decirle a la gente que quiero que la quiero. Convencería a cada hombre o mujer de que son mis favoritos y viviría enamorado del amor. A los hombres les probaría cuan equivocados están al pensar que dejan de enamorarse cuando envejecen, sin saber que envejecen cuando dejan de enamorarse. A un niño le daría alas, pero le dejaría que él solo aprendiese a volar. A los viejos les enseñaría que la muerte no llega con la vejez sino con el olvido.

Tantas cosas he aprendido de ustedes, los hombres... he aprendido que todo el mundo quiere vivir en la cima de la montaña, sin saber que la verdadera felicidad está en la forma de subir la escarpada. He aprendido que cuando un recién nacido aprieta con su pequeño puño, por vez primera, el dedo de su padre, lo tiene atrapado por siempre. He aprendido que un hombre sólo tiene derecho a mirar a otro hacia abajo cuando ha de ayudarle a levantarse. Son tantas las cosas que he podido aprender de ustedes, pero realmente de mucho no habrán de servir, porque cuando me guarden dentro de esa maleta, infelizmente me estaré muriendo.

Siempre di lo que sientes y haz lo que piensas. Si supiera que hoy es la última vez que te voy a ver dormir, te abrazaría fuertemente y rezaría al Señor para poder ser el guardián de tu alma. Si supiera que esta fuera la última vez que te vea salir por la puerta, te daría un abrazo, un beso y te llamaría de nuevo para darte más. Si supiera que ésta fuera la última vez que voy a oír tu voz, grabaría cada una de tus palabras para poder oírlas una y otra vez indefinidamente. Si supiera que estos son los últimos momentos que te veo, diría te quiero y no asumiría tontamente que ya lo sabes.

Siempre hay un mañana y la vida nos da otra oportunidad para hacer las cosas bien, pero por si me equivoco y hoy es todo lo que nos queda, me gustaría decirte cuanto te quiero, que nunca te olvidaré. El mañana no le está asegurado a nadie, joven o viejo. Hoy puede ser la última vez que veas a los que amas. Por eso no esperes más, hazlo hoy, ya que si el mañana nunca llega, seguramente lamentarás el día que no tomaste tiempo para una sonrisa, un abrazo, un beso y que estuviste muy ocupado para concederles un último deseo. Mantén a los que amas cerca de ti, diles al oído lo mucho que los necesites, quiérelos y trátalos bien, toma tiempo para decirles lo siento, perdóname, por favor, gracias y todas las palabras de amor que conoces.

Nadie te recordará por tus pensamientos secretos. Pide al Señor la fuerza y sabiduría para expresarlos. Demuestra a tus amigos cuánto te importan.

jueves, 10 de mayo de 2012

Traducción de la canción Stronger.


Sabes que la cama parece más calida
Durmiendo aquí sola
Sabes que sueño en color
Y hago las cosas que quiero

Crees que te quedaste lo mejor de mi
Crees que te reíste el último
Seguro que piensas que todo lo bueno se esfumó
Crees que me dejaste rota
Crees que correré detrás de ti
Cariño no me conoces, porque eres el demonio

Lo que no te mata te hace más fuerte
Un poco más valiente
No significa que esté solitaria cuando esté sola
Lo que no te mata te quema
Lo pone sobre el fuego
No significa que esté acabada porque te hayas marchado

Lo que no te mata te hace más fuerte, más fuerte
Solo yo, yo misma y yo
Lo que no te mata te hace más fuerte, más fuerte
Un poco más valiente
No significa que esté solitaria cuando esté sola

Escuchaste que empecé con alguien nuevo
Pero ya te dije que iba a avanzar sin ti

Nunca creíste que fuera a volver
Volver arrastrándome
Tratas de romperme

Lo que no te mata te hace más fuerte
Un poco más valiente
No significa que esté solitaria cuando esté sola
Lo que no te mata te quema
Lo pone sobre el fuego
No significa que esté acabada porque te hayas marchado

Lo que no te mata te hace más fuerte, más fuerte
Solo yo, yo misma y yo
Lo que no te mata te hace más fuerte, más fuerte
Un poco más valiente
No significa que esté solitaria cuando esté sola

Gracias a ti he empezado algo nuevo
Gracias a ti no tengo el corazón roto
Gracias a ti por fin pienso en mi
Sabes en el fondo que te fuiste fue mi comienzo
En el fondo…

Lo que no te mata te hace más fuerte
Un poco más valiente
No significa que esté solitaria cuando esté sola
Lo que no te mata te quema
Lo pone sobre el fuego
No significa que esté acabada porque te hayas marchado

Lo que no te mata te hace más fuerte, más fuerte
Solo yo, yo misma y yo
Lo que no te mata te hace más fuerte, más fuerte
Un poco más valiente
No significa que esté solitaria cuando esté sola

miércoles, 9 de mayo de 2012

La justicia.


              ·Citas acerca de la justicia: 

· “Es difícil hacer justicia a quien nos ha ofendido”.
                                                                                              Simón Bolívar.
·“Paga el bien con el bien, pero el mal con justicia”.
                                                                                                              Confucio.
·“La justicia es como las serpientes, sólo muerde a los descalzos”.
                                                                                                              Eduardo Galeano.
·“Pues mi noción de la justicia es ésta: los hombres no son iguales.
                                                                                                              Friedrich Nietzsche.
·Si los ciudadanos practicasen entre sí la amistad, no tendrían necesidad de la justicia”.
                                                                                                              Aristóteles.
·La justicia no es otra cosa que la conveniencia del más fuerte”.
                                                                                                              Platón.
·“Sin justicia, sólo hay divisiones, víctimas y opresores”.
                                                                                                              Napoleón Bonaparte.
·“La justicia requiere poder, inteligencia y voluntad, y se asemeja al águila”.
                                                                                                              Leonardo Da Vinci.
·“La mejor justicia no siempre es la mejor política”.
                                                                                                              Abraham Lincoln.
·“La justicia no espera ningún premio. Se la acepta por ella misma. Y de igual manera son todas las virtudes”.
                                                                                                              Cicerón.
·“La caridad no es un buen sustituto de la justicia”.
                                                                                                              Jonathan Kozol.
·“Lo que consideramos como justicia es a menudo una injusticia cometida en favor nuestro”.
                                                                                                              Paul Claudel.
·“Donde hay poca justicia es un peligro tener razón”.
                                                                                                              Francisco De Quevedo.
·“Si el hombre fracasa en conciliar la justicia y la libertad, fracasa en todo”.
                                                                                                              Albert Camus.
·“Justicia es el hábito de dar a cada quien lo suyo”.
                                                                                                              Ulpiano.
·“La justicia es incidental a la ley y el orden”.
                                                                                                              Jedgar Hoover.

Comentari de text


Espanya madre.

        Oda a Espanya és un poema de l’escriptor català Joan Maragall. Aquest poeta, nascut a Barcelona el 1860 i que hi va morir el 1911, representa, com cap altre creador, l’esperit del moviment literari modernista en la literatura escrita en la nostra llengua. El Modernisme es va desenvolupar entre l’última dècada del segle XIX i la primera del XX. Es va caracterizar pel rebuig del cientifisme i del racionalisme que havia caracteritzat la literatra i l’art de la 2/2 del XIX. Aquest poema, escrit a 1898, forma part del poemari anomenat Visions i Cants. El poema, que forma part dels Cants, és una msotra del messianisme que acompanya la concepció de la poesia que té Maragall.
           
El tema principal d’aquest poema és la guerra que tenia Espanya amb Cuba i Filipines. També parla de totes les vides que se han perdut en la guerra estúpidament. El poeta, com a català, invoca a Espanya perquè l’escolte. Lamenta el paper predominat assumit per Castella en totes les qüestions espanyoles, també demana a Espanya que la desfeta servisca de revulsiu i se salve. Fa una exposició dels defectes d’Espanya: és víctima d’un anacrònic sentit de l’honor basat en guerres i morts. En resum, el tema és denunciar els problemes d’Espanya i que canvie.

Pel que fa a l’esctructura externa, el poema s’organitza en cinc estrofes de cinc versos. Els versos presenten una rima lliure. El poeta manifesta amb un to apagat i melancòlic, la decepció de tot el que està passant a Espanya. Ho fa mitjançant la repetició d’algunes paraules per a donar èmfasi. Amb l’ús del imperatiu es referix a Espanya, li diu que es salve de tant de mal.


El poeta fa ús de metàfores ,com per exemple, “Per què vessar la sang inútil?” amb açò es referix que era inútil que tanta gent haguera mort en la lliuta per Cuba i Filipines. I amb “On són el fills?” amb el fills es referix a totes els pobles d’Espanya diferents(uns parlen valencià, altres català, altres castellà, gallec, euskera, i que el mande a morir estúpidament).

Com hem pogut veure al llarg d’aquesta exposició sobre les característiques principals d’aquest poema de Joan Maragall, aquest és una denuncia de tot el que estava succeïnt a Espanya, el poeta té voluntat d’ajudar a la transformació Espanya. Amb aquest poema es reflectix l'esperit inconformista del poeta.

martes, 24 de abril de 2012

Lo que no te mata te hace más fuerte.


You know the bed feels warmer
Sleeping here alone
You know I dream in colour
And do the things I want

You think you got the best of me
You think you had the last laugh
Bet you think that everything good is gone
Think you left me broken down
Think that I'd come running back
Baby you don't know me, cause you're dead wrong

What doesn't kill you makes you stronger
Stand a little taller
Doesn't mean I'm lonely when I'm alone
What doesn't kill you makes you a fighter
One step seein' the lighter
Doesn't mean I'm over cause you're gone

What doesn't kill you makes you stronger, stronger.
Just me, myself and I
What doesn't kill you makes you stronger
Stand a little taller
Doesn't mean I'm lonely when I'm alone

You heard that I was starting over with someone new
They told you I was moving on, and over you

You didn't think that I'd come back
I'd come back swinging
You try to break me but you'll see

What doesn't kill you makes you stronger
Stand a little taller
Doesn't mean I'm lonely when I'm alone
What doesn't kill you makes you a fighter
One step seein' the lighter
Doesn't mean I'm over cause you're gone

What doesn't kill you makes you stronger, stronger
Just me, myself and I
What doesn't kill you makes you stronger
Stand a little taller
Doesn't mean I'm lonely when I'm alone

Thanks to you I got a new thing started
Thanks to you I'm not the broken hearted
Thanks to you I'm finally thinking 'bout me
You know in the end the day you left was just my beginning
In the end...

What doesn't kill you makes you stronger
Stand a little taller
Doesn't mean I'm lonely when I'm alone
What doesn't kill you makes you a fighter
One step seein' the lighter
Doesn't mean I'm over cause you're gone

What doesn't kill you makes you stronger, stronger
Just me, myself and I
What doesn't kill you makes you stronger
Stand a little taller
Doesn't mean I'm lonely when I'm alone.

sábado, 11 de febrero de 2012

Obra, Antonio Machado.

A un olmo seco.


Al olmo viejo, hendido por el rayoy en su mitad podrido,
con las lluvias de abril y el sol de mayo,
algunas hojas verdes le han salido.


[...]
Antes que te derribe, olmo del Duero,
con su hacha el leñador, y el carpintero
te convierta en melena de campana,
lanza de carro o yugo de carreta;
antes que, rojo en el hogar, mañana
ardas, de alguna misera caseta
al borde de un camino;
antes que te descuaje un torbellino
y tronche el soplo de las sierras blancas;
antes que el río hacia la mar te empuje,
por valles y barrancas,
olmo, quiero anotar en mi cartera
la gracia de tu rama verdecida.


Mi corazón espera
también hacia la luz y hacia la vida,
otro milagro de la primavera.

Antonio Machado Ruiz.





Antonio Machado.
Antonio Machado nació el 26 de julio de 1875 en Sevilla. Fue el segundo de cinco hermanos de una familia liberal; el mayor de ellos, Manuel, trabajó junto a Antonio en varias obras. Su padre, Antonio Machado Álvarez «Demófilo», amigo de Joaquín Costa y de Francisco Giner de los Ríos, publicó numerosos estudios sobre el folclore andaluz y gallego. Su abuelo, Antonio Machado Núñez, era médico y profesor de Ciencias Naturales.
En 1883, su abuelo fue nombrado profesor de la Universidad Central de Madrid y toda la familia se traslada con él a dicha ciudad. Antonio Machado completa entonces su formación en la célebre Institución Libre de Enseñanza, fundada por Francisco Giner de los Ríos.
En 1889 empieza sus estudios de bachillerato, primero en el instituto San Isidro y después en Cardenal Cisneros. Es en esa época cuando se aficiona al teatro junto a su hermano, y comienza a asistir a tertulias. Machado interrumpe varias veces sus estudios, afectado por los problemas económicos de su familia tras la muerte de su padre por tuberculosis en 1893 y su abuelo, tres años más tarde. El influjo familiar y su centro de estudios marcaron su camino intelectual. Por aquella época, conoce a Valle-Inclán en una tertulia. Trabaja en la parte de los verbos, en el Diccionario de ideas afines.
En 1899, Antonio Machado viaja a París, donde vive su hermano el poeta Manuel, con quien en lo sucesivo emprenderá una carrera conjunta de autores dramáticos, y trabaja de traductor para la Editorial Garnier. Allí entrará en contacto con, por ejemplo, Oscar Wilde y Pío Baroja y asiste a las clases del filósofo Henri Bergson, que le impresionan profundamente. Vuelve a España y trabaja de actor mientras alcanza el título de bachiller.
En 1902 vuelve a París y conoce a Rubén Darío. De vuelta a Madrid entabla amistad con Juan Ramón Jiménez y publica Soledades (1903).
En 1907 publica Soledades, Galerías y Otros poemas, una versión ampliada de Soledades, y gana las oposiciones al puesto de catedrático de francés. Elige la vacante del instituto de Soria, donde entabla amistad con Vicente García de Diego que era catedrático de latín y griego del mismo instituto. Conoce a Leonor Izquierdo, que trabajaba en casa de Vicente García de Diego, con la que se casará dos años después; teniendo ella 15 y él 34 años.
En 1911 viajará a París al conseguir una beca para ampliar sus estudios.
Leonor cae enferma de tuberculosis y muere en 1912, lo que sume a Machado en una gran depresión y éste solicita su traslado a Baeza (Jaén), donde vivirá con su madre dedicado a la enseñanza y al estudio. Durante siete años, hasta 1919, el poeta enseña Gramática Francesa en el Instituto de Bachillerato instalado en la Antigua Universidad baezana.
En 1912 publica Campos de Castilla, obra en la que el autor se separa de los rasgos modernistas que presentaba su obra Soledades y del intimismo hacia el que había evolucionado en Soledades, galerías y otros poemas, acercándose a las inquietudes patrióticas de los autores de la Generación del 98; en efecto, ha mantenido una amplia correspondencia epistolar con Miguel de Unamuno y algunas de sus ideas se reflejan en este libro. En Baeza, en 1917, conoce a Federico García Lorca, con el que entabló gran amistad.
En 1919 se traslada a Segovia, donde encontrará un ambiente cultural más acorde con sus gustos y comenzará a participar en las actividades de la reciente Universidad Popular, que tiene como objetivo la extensión de la cultura a los sectores sociales tradicionalmente más apartados de ella. Así, fue profesor de francés en el Instituto de Segovia, donde conoció a Mariano Quintanilla. Continuará hasta 1932.
En 1932 se le concede un puesto de profesor en el Instituto Calderón de la Barca, de Madrid.
Escribe textos en prosa que luego serán recogidos en los dos apócrifos Juan de Mairena y Abel Martín. Por entonces corteja a una dama casada, Pilar Valderrama, que en los versos de Nuevas canciones (1924), su último libro de poesía, progresivamente ampliado, como los otros, aparece bajo el nombre de Guiomar. Siente un gran interés por la Filosofía y se licencia a trancas y barrancas en esta materia en la Universidad Central.
Con el estallido de la Guerra Civil Española marcha a Valencia. Vivió en la localidad de Rocafort desde noviembre de 1936 hasta marzo de 1938. En1937 publica La guerra. Entre 1937 y 1939, Machado publica un total de 26 artículos en La Vanguardia (que en aquella época era el órgano de expresión del gobierno de la República y recogía firmas de los más destacados intelectuales y escritores que apoyaron la causa republicana).
A finales de enero de 1939An, y ante la inminente ocupación de la ciudad, sale de Barcelona viajando con Joaquín Xirau Palau en una ambulancia que les fue proporcionada por José Puche Álvarez, Director General de Sanidad. Tras unos primeros días en Raset (Gerona), pasa su última noche en España, la del 26 al 27 de enero, en Viladasens. En la tarde del día 28 llega finalmente a Collioure (Francia), en donde muere el día 22 de febrero en el Hotel Bougnol-Quintana. A los tres días, fallece su madre. En el bolsillo de su abrigo se encuentra un último verso: «Estos días azules y este sol de la infancia».
En febrero de 2010 la especialista en Machado, Monique Alonso, hizo público que, poco antes de morir el poeta, la Universidad de Cambridge le había enviado una carta ofreciéndole un puesto en su rectorado. La carta llegó a Collioure al día siguiente de su entierro.

La poesía de Machado se aleja de la concepción modernista de que ésta es meramente forma y la suma de las artes. No importa tanto la forma, la musicalidad, la buena rima, si no se cuenta nada íntimo y personal. El verbo es lo más importante, porque expresa el tiempo, la temporalidad que él considera esencial. «El adjetivo y el nombre / remansos del agua limpia / son accidentes del verbo / en la gramática lírica / del hoy que será mañana / del ayer que es todavía». Pero no desdeña algunos de los ropajes modernistas, aunque sin abusar de los mismos, usa una compleja red de símbolos personales (el viajero, el camino, la fuente, la luz, la tarde, las abejas, las moscas, las galerías, el agua que fluye, la noria...) y aporta una nueva estrofa, la silva arromanzada, compuesta por versos imparisílabos de arte mayor y menor, incluidos alejandrinos de 7 + 7, con rima asonante en los pares.
La poesía, «una honda palpitación del espíritu», es la expresión íntima del sentimiento personal del poeta, pero, aunque íntima, pretende ser universal: es «el diálogo del hombre, de un hombre, con su tiempo». La poesía es un diálogo de un hombre con el tiempo de cada uno. El poeta pretende eternizar ese tiempo objetivo para que permanezca vivo el tiempo psíquico del poeta, para que sea universal.
Rechaza el Creacionismo porque cultiva la imagen como algo en sí mismo. También le da mucha importancia al sentimiento que ha de impregnar la imagen. Las imágenes que no parten del sentimiento, sino sólo del intelecto, no valen nada. También rechaza la poesía surrealista, porque no tiene estructura lógica. Para él esto es una deshumanización, que no comparte. La poesía debe hablar con el corazón.