Una llengua romànica o neollatina.

La nostra és una més de les llengües neollatines o romàniques, és a dir, llengues que provenen del llatí, la llengua que parlaven els romans. Fins al segle V dC, el romans van contruir un imperi que comprenia els actuals països medterranis i part de l’Europa central. Ací vaig a parlar de l’evolució del llatí i la seua extensió.

Nostra llengua com he dit abans és una de les llegues neollatines o romàniques.  Les llengües neollatines són, a més de la nostra: el gallegoportugués, l’asturlleonés, el castellà o español, l’aragonés, l’occità, el francés, l’italià, el sard, el retoromànic i el romanés; i el dálmata pero va desapareixer al s. XIX. La nostra llengua pertany a la grup de llengues gal·loromàniques, amb l’occità i el francés. Les llengües romàniques dels regnes cristians de la península Ibèrica (parlaven llatí popular o vulgar) es van estendre vers el sud des del s.VIII(quan s’inicia l’ocupació musulmana) fins al s. XV(quan acaba la conquista). La nostra llengua va ser portada a les actuals terres valencianes pels conquistadors catalans del s. XIII. L’aparició de les llengües romàniques va ser lenta i progresiva.

 La nostra llengua prové del llatí vulgar , és a dir, popular i col·loquial, en el nostre cas ens hem de remuntar al llatí que van dur els romans al segle II aC a les terres de l’entorn del Pirineu oriental, llatí del territori anomenat província Tarraconense. Aquestes pobladors eren fonamentalment ibers. Cap l’interior hi devia haver influencia dels celtes. La conquista militar romana va implicar la romanització d’aquella població: els van anomenar romans, van començar a abandonar les seues llengües i cultures, i van adoptar com a llengua propia el llatí. Al llarg del temps, el llatí i l’imperi va experimentar canvis molts importants i diferents en cada territori. De generació en generació aquella parla col·loquial va anar distanciant-se  del llatí cult i formal; i aixó dins al punt que el llatí formal va arribar a ser difícil d’entendre per a qualsevol persona que no l’hagués estudiat. Aixó va accentuar més la destrucció de l’imperi romà, quan el van envair els pobles germànics o bàrbars. Llavors les llengües d’aquestes pobles bàrbars van influir al llatí i va col·laborar al que llatí evolucionés de maneres diferents a cada lloc. Ací van arribar, sobretot, francs i visigots.

 Durant segles, la parla popular es va anomenar parlar pla o ramanç. A poc a poc el parlar pla va anar guanyant àmbits d’ús, dins dels textos escrits en llatí, més tard es feien traduccions al romanç de textos llatins i després comencem a trobar textos escrits ja directament en romanç, a més, començava a haver-hi una certa consciencia que una cosa era el llatí i una altra, la llengua que parlava el poble o pels mateixos governants entre ells i els súbdits. El nostre romanç es va utilizar cada vegada més en àmbits importants que eren: l’àmbit literari, grans escriptors medievals; l’àmbit jurídic i administratiu, el laltí va continuar usant-se en aquest ámbit durant molt de temps; l’àmbit científic i tècnic, va continuar utilitzant-se també en els llibres de ciència i tècnica quasi a fins al segle XIX a tot Europa, també en llibres de teologia i filosofia, de medicina…També anava guanyant prestigi: va començar a ser el mitjà de comunicación de les lleis, dels jutges, dels tribunals…

No hem d’oblidar un altre fet històric molt important que afecta a part d’Europa: la creació i l’extensió dels regnes europeus. Les llengües començaven a servir per a identificar els diversos regnes i les diverses nacions que naixen en l’europa medieval. La nostra llengüa va rebre noms diferents, com parlar pla, romanç després catalanesc, catalá, llengua catalana… Durant el segles XIV i XV servia com a model estàndard. Nostra llengua tenia en ús social: era la llengua del poble i de les classes altes; era la llengua de la literatura culta i popular, i també era la llengua de l’àmbit administratiu i del científic.

Com ja sabem, l’ús de les llengües depén molt de les circunstàncies polítiques i socials. A partir del s. XVI, hi ha una sèrie d’esdeveniments històrics que va provocar un retrocés important, s’inicia un procés de minorització lingüistíca que s’allarga dins l’actualitat. Fets històrics: la castellanització de la Cort reial i de les classes social altes; la desaparició de la Cancelleria Reial; l’ús del castellà en la predicació de l’’Esglèsia; els moviments immigratoris que es van produir com a conseqüencia de l’expulsió dels moriscos l’any 1609; i finalment com a conseqüencia de la Guerra de Succeció(1707), que es va prohibir l’ús de la nostra llengua en làmbit jurídic i administratiu, i s’hi va imposa el castellà.

 La renaixença (s.XIX) va ser, un moviment de recuperació de la identitat nacional i de reivindicació de l’ús social de la llengua a Catalunya, Illes Balears i terres valenciànes. Per a tornar l’idioma a usos cultes i formals va fer veure la necessitat de codificar-lo, crear una norma ortogràfica, lèxica i gramatical comuna per a tot el domini lingüistic. La norma havia de servir per a recuperar l’estándar per a tots els parlants, aqueixa norma havia de ser fidel a la tradició ortográfica; eliminar els barbarismes; incorporar pauraules vives dels diversos dialctes i eriquir la llengua amb neologismes. La normativa es va elaborar a principi del s.XX (obre de Pompeu Fabra) i s’adapta a la realitat lingüística valenciana amb les Normes Ortogràfiques en 1932 La guerra civil(1936-1939) i la dictadura de Franco(1930-1975) van dificultar la difusió de la normativa i la recuperació de l’ús de la llengua. Durant aquell período va augmentar la minorització lingüística. Amb l’arribada de la democràcia(1978) es torna a començar la lluita per la normativització lingüística.

                Finalment dir que la llengua va evolucinant i canviant segons el teritori, l’època i situación política i socialdel territori i que és un procés que requerix molt de temps no es pot fer d’un dia a altre.