Les Avantguardes.

            El esdeveniments històrics de l’època(1900-1930) van exercir gran influència sobre les avantguardes. L’optimisme amb  què es va viure l’arribada del segle XX es va tornar en decepció i desencant quan va esclatar la Primera Guerra Mundial (1914-1918). A partir d’aquesta guerra, els EUA es van convertir en el país capdavanter del món. A Rússia va triomfar una revolució que va enderrocar el vell sistema polític dels tsars. El nou govern marxista volia transformar la societat i convertir-la en una societat igualitària. Al nostre país, les avantguardes artístiques es van desenvolupar en diversos contextos polítics.  La nostra cultura va viure un procés importantíssim de recuperació del valencià.

Les avantguardes són un conjunt de moviments artístics i filosòfics que es van desenvolupar entre 1909 i 1940. Van provocar un trencament de tot el que fins aleshores s’entenia com a literatura o art. Es van caracteritzar per buscar noves formes d’expressió i pel desig de provocar rebuig, sorpresa, o desconcert a la mentalitat burgesa. El moviments més importants i influents foren: el Cubisme, el Futurisme, el Dadaisme i el Surrealisme. Els poetes que destaquen en la nostra literatura són Joan Salvat Papasseti, Carles Salvador i Josep Vicent Foix o Josep Maria Junoy.

            Els artistes cubistes volien transmetre que no hi ha una única realitat o veritat; per això donen una visió de la realitat fragmentada, descomposta en parts que el cerevell de cadascú ha de recompondré. El Cubisme va introduir un punt d'inflexió en la pintura, i representa l'inici de l'art abstracte. En les obres cubistes els objectes es trenquen, s'analitzen, i es reconstrueixen en una forma abstracta; enlloc de representar els objectes des d'un únic punt de vista, l'artista pinta el motiu des d'una multitud de perspectives per tal de representar-lo en un context més ampli.

 Els artistes del Futurisme pensaven que la industralització, la tecnologia o la velocitat aportaven bellesa al món i podien transformar la societat; per això elogiaven en les seues obres tot allò que tingués a veure amb els avanços i els invents  de la vida moderna.  El llenguatge també havia de ser diferent, per aixó  els artistes futuristes van introduir lèxic específic de la tecnología i del combat i també una tècnica d’escriptura que es deia paraules en llibertat. Es tractava de provocar al lector i per fer-ho, no posaven signes de puntuació, canviaven l’ordre normal dels elements en l’oració, usaven lliurement les majúscules, introduïen signes matemàtiques i onomatopeies, trencaven les regles de la poesia, és a dir, ni construïen estrofes ni versos, ni hi havia rima…Un exemple són els cal·ligrames.

Els surrealistes pensaven que, per a comprendre la condició humana, l’artista havia de buscar respostes en el món dels somnis i del subconscient, ja que és aquí on es troba la part més pura i vertadera de les persones, aquella part que no està condicionada per les limitacions i les convencions de la vida en societat. Un dels procediments literaris que feien servir els surrealistes era l’escriptura automàtic, un recurs literari per a rescatar de la ment els nostres pensaments ocults,  que sols apareixen en els somnis. Consistia a deixar fluir lliurement el pesament, sense ordenar-lo de forma lògica o racional i expresar-lo sense restriccions lingüistíques.

Josep Maria Junoy (Barcelona, 1887-1955) va ser un dels primers introductors dels corrents avantguardistes en la nostra literatura. Va destacar especialmente en la producción de cal·ligrames. Al llarg de la seua vida literària va evolucionar cap a posicions més conservadores i va abandonar progressivament els corrents avantguardistes.

En conculsiò el fenomen de les Avantguardes es va desenvolupar a tot Europa en el primer terç del segle XX. Va ser una succesió de tendències artístiques que suposaren una transformació radical de la literatura i l’art en general. Destaquen el Futurisme, el Cubisme i el Surrealisme.

Cubismo.

Ultraismo.

Expresionismo.

Surrealismo.

Dadaismo.

Una llengua romànica o neollatina.

La nostra és una més de les llengües neollatines o romàniques, és a dir, llengues que provenen del llatí, la llengua que parlaven els romans. Fins al segle V dC, el romans van contruir un imperi que comprenia els actuals països medterranis i part de l’Europa central. Ací vaig a parlar de l’evolució del llatí i la seua extensió.

Nostra llengua com he dit abans és una de les llegues neollatines o romàniques.  Les llengües neollatines són, a més de la nostra: el gallegoportugués, l’asturlleonés, el castellà o español, l’aragonés, l’occità, el francés, l’italià, el sard, el retoromànic i el romanés; i el dálmata pero va desapareixer al s. XIX. La nostra llengua pertany a la grup de llengues gal·loromàniques, amb l’occità i el francés. Les llengües romàniques dels regnes cristians de la península Ibèrica (parlaven llatí popular o vulgar) es van estendre vers el sud des del s.VIII(quan s’inicia l’ocupació musulmana) fins al s. XV(quan acaba la conquista). La nostra llengua va ser portada a les actuals terres valencianes pels conquistadors catalans del s. XIII. L’aparició de les llengües romàniques va ser lenta i progresiva.

 La nostra llengua prové del llatí vulgar , és a dir, popular i col·loquial, en el nostre cas ens hem de remuntar al llatí que van dur els romans al segle II aC a les terres de l’entorn del Pirineu oriental, llatí del territori anomenat província Tarraconense. Aquestes pobladors eren fonamentalment ibers. Cap l’interior hi devia haver influencia dels celtes. La conquista militar romana va implicar la romanització d’aquella població: els van anomenar romans, van començar a abandonar les seues llengües i cultures, i van adoptar com a llengua propia el llatí. Al llarg del temps, el llatí i l’imperi va experimentar canvis molts importants i diferents en cada territori. De generació en generació aquella parla col·loquial va anar distanciant-se  del llatí cult i formal; i aixó dins al punt que el llatí formal va arribar a ser difícil d’entendre per a qualsevol persona que no l’hagués estudiat. Aixó va accentuar més la destrucció de l’imperi romà, quan el van envair els pobles germànics o bàrbars. Llavors les llengües d’aquestes pobles bàrbars van influir al llatí i va col·laborar al que llatí evolucionés de maneres diferents a cada lloc. Ací van arribar, sobretot, francs i visigots.

 Durant segles, la parla popular es va anomenar parlar pla o ramanç. A poc a poc el parlar pla va anar guanyant àmbits d’ús, dins dels textos escrits en llatí, més tard es feien traduccions al romanç de textos llatins i després comencem a trobar textos escrits ja directament en romanç, a més, començava a haver-hi una certa consciencia que una cosa era el llatí i una altra, la llengua que parlava el poble o pels mateixos governants entre ells i els súbdits. El nostre romanç es va utilizar cada vegada més en àmbits importants que eren: l’àmbit literari, grans escriptors medievals; l’àmbit jurídic i administratiu, el laltí va continuar usant-se en aquest ámbit durant molt de temps; l’àmbit científic i tècnic, va continuar utilitzant-se també en els llibres de ciència i tècnica quasi a fins al segle XIX a tot Europa, també en llibres de teologia i filosofia, de medicina…També anava guanyant prestigi: va començar a ser el mitjà de comunicación de les lleis, dels jutges, dels tribunals…

No hem d’oblidar un altre fet històric molt important que afecta a part d’Europa: la creació i l’extensió dels regnes europeus. Les llengües començaven a servir per a identificar els diversos regnes i les diverses nacions que naixen en l’europa medieval. La nostra llengüa va rebre noms diferents, com parlar pla, romanç després catalanesc, catalá, llengua catalana… Durant el segles XIV i XV servia com a model estàndard. Nostra llengua tenia en ús social: era la llengua del poble i de les classes altes; era la llengua de la literatura culta i popular, i també era la llengua de l’àmbit administratiu i del científic.

Com ja sabem, l’ús de les llengües depén molt de les circunstàncies polítiques i socials. A partir del s. XVI, hi ha una sèrie d’esdeveniments històrics que va provocar un retrocés important, s’inicia un procés de minorització lingüistíca que s’allarga dins l’actualitat. Fets històrics: la castellanització de la Cort reial i de les classes social altes; la desaparició de la Cancelleria Reial; l’ús del castellà en la predicació de l’’Esglèsia; els moviments immigratoris que es van produir com a conseqüencia de l’expulsió dels moriscos l’any 1609; i finalment com a conseqüencia de la Guerra de Succeció(1707), que es va prohibir l’ús de la nostra llengua en làmbit jurídic i administratiu, i s’hi va imposa el castellà.

 La renaixença (s.XIX) va ser, un moviment de recuperació de la identitat nacional i de reivindicació de l’ús social de la llengua a Catalunya, Illes Balears i terres valenciànes. Per a tornar l’idioma a usos cultes i formals va fer veure la necessitat de codificar-lo, crear una norma ortogràfica, lèxica i gramatical comuna per a tot el domini lingüistic. La norma havia de servir per a recuperar l’estándar per a tots els parlants, aqueixa norma havia de ser fidel a la tradició ortográfica; eliminar els barbarismes; incorporar pauraules vives dels diversos dialctes i eriquir la llengua amb neologismes. La normativa es va elaborar a principi del s.XX (obre de Pompeu Fabra) i s’adapta a la realitat lingüística valenciana amb les Normes Ortogràfiques en 1932 La guerra civil(1936-1939) i la dictadura de Franco(1930-1975) van dificultar la difusió de la normativa i la recuperació de l’ús de la llengua. Durant aquell período va augmentar la minorització lingüística. Amb l’arribada de la democràcia(1978) es torna a començar la lluita per la normativització lingüística.

                Finalment dir que la llengua va evolucinant i canviant segons el teritori, l’època i situación política i socialdel territori i que és un procés que requerix molt de temps no es pot fer d’un dia a altre.

Gabriel García Márquez.

Si por un momento Dios se olvidará de que soy una marioneta de trapo y me regalara un trozo de vida, posiblemente no diría todo lo que pienso, pero en definitiva pensaría todo lo que digo. Daría valor a las cosas, no por lo que valen, sino por lo que significan. Dormiría poco, soñaría más. Entiendo que por cada minuto que cerramos los ojos perdemos sesenta segundos de luz. Andaría cuando los demás se detienen, despertaría cuando los demás duermen, escucharía cuando los demás hablan y ¡cómo disfrutaría de un buen helado de chocolate!

Si Dios me obsequiara un trozo de vida, vestiría sencillo, me tiraría de bruces al sol, dejando descubierto, no solamente mi cuerpo sino mi alma. Dios mío, si yo tuviera un corazón, escribiría mi odio sobre el hielo y esperaría a que saliera el sol. Pintaría con un sueño de Van Gogh sobre las estrellas un poema de Benedetti, una canción de Serrat sería la serenata. Regaría con mis lágrimas las rosas, para sentir el dolor de sus espinas y el encarnado beso de sus pétalos...

Dios mío si yo tuviera un trozo de vida... no dejaría pasar un solo día sin decirle a la gente que quiero que la quiero. Convencería a cada hombre o mujer de que son mis favoritos y viviría enamorado del amor. A los hombres les probaría cuan equivocados están al pensar que dejan de enamorarse cuando envejecen, sin saber que envejecen cuando dejan de enamorarse. A un niño le daría alas, pero le dejaría que él solo aprendiese a volar. A los viejos les enseñaría que la muerte no llega con la vejez sino con el olvido.

Tantas cosas he aprendido de ustedes, los hombres... he aprendido que todo el mundo quiere vivir en la cima de la montaña, sin saber que la verdadera felicidad está en la forma de subir la escarpada. He aprendido que cuando un recién nacido aprieta con su pequeño puño, por vez primera, el dedo de su padre, lo tiene atrapado por siempre. He aprendido que un hombre sólo tiene derecho a mirar a otro hacia abajo cuando ha de ayudarle a levantarse. Son tantas las cosas que he podido aprender de ustedes, pero realmente de mucho no habrán de servir, porque cuando me guarden dentro de esa maleta, infelizmente me estaré muriendo.

Siempre di lo que sientes y haz lo que piensas. Si supiera que hoy es la última vez que te voy a ver dormir, te abrazaría fuertemente y rezaría al Señor para poder ser el guardián de tu alma. Si supiera que esta fuera la última vez que te vea salir por la puerta, te daría un abrazo, un beso y te llamaría de nuevo para darte más. Si supiera que ésta fuera la última vez que voy a oír tu voz, grabaría cada una de tus palabras para poder oírlas una y otra vez indefinidamente. Si supiera que estos son los últimos momentos que te veo, diría te quiero y no asumiría tontamente que ya lo sabes.

Siempre hay un mañana y la vida nos da otra oportunidad para hacer las cosas bien, pero por si me equivoco y hoy es todo lo que nos queda, me gustaría decirte cuanto te quiero, que nunca te olvidaré. El mañana no le está asegurado a nadie, joven o viejo. Hoy puede ser la última vez que veas a los que amas. Por eso no esperes más, hazlo hoy, ya que si el mañana nunca llega, seguramente lamentarás el día que no tomaste tiempo para una sonrisa, un abrazo, un beso y que estuviste muy ocupado para concederles un último deseo. Mantén a los que amas cerca de ti, diles al oído lo mucho que los necesites, quiérelos y trátalos bien, toma tiempo para decirles lo siento, perdóname, por favor, gracias y todas las palabras de amor que conoces.

Nadie te recordará por tus pensamientos secretos. Pide al Señor la fuerza y sabiduría para expresarlos. Demuestra a tus amigos cuánto te importan.

Traducción de la canción Stronger.

Sabes que la cama parece más calida
Durmiendo aquí sola
Sabes que sueño en color
Y hago las cosas que quiero

Crees que te quedaste lo mejor de mi
Crees que te reíste el último
Seguro que piensas que todo lo bueno se esfumó
Crees que me dejaste rota
Crees que correré detrás de ti
Cariño no me conoces, porque eres el demonio

Lo que no te mata te hace más fuerte
Un poco más valiente
No significa que esté solitaria cuando esté sola
Lo que no te mata te quema
Lo pone sobre el fuego
No significa que esté acabada porque te hayas marchado

Lo que no te mata te hace más fuerte, más fuerte
Solo yo, yo misma y yo
Lo que no te mata te hace más fuerte, más fuerte
Un poco más valiente
No significa que esté solitaria cuando esté sola

Escuchaste que empecé con alguien nuevo
Pero ya te dije que iba a avanzar sin ti

Nunca creíste que fuera a volver
Volver arrastrándome
Tratas de romperme

Lo que no te mata te hace más fuerte
Un poco más valiente
No significa que esté solitaria cuando esté sola
Lo que no te mata te quema
Lo pone sobre el fuego
No significa que esté acabada porque te hayas marchado

Lo que no te mata te hace más fuerte, más fuerte
Solo yo, yo misma y yo
Lo que no te mata te hace más fuerte, más fuerte
Un poco más valiente
No significa que esté solitaria cuando esté sola

Gracias a ti he empezado algo nuevo
Gracias a ti no tengo el corazón roto
Gracias a ti por fin pienso en mi
Sabes en el fondo que te fuiste fue mi comienzo
En el fondo…

Lo que no te mata te hace más fuerte
Un poco más valiente
No significa que esté solitaria cuando esté sola
Lo que no te mata te quema
Lo pone sobre el fuego
No significa que esté acabada porque te hayas marchado

Lo que no te mata te hace más fuerte, más fuerte
Solo yo, yo misma y yo
Lo que no te mata te hace más fuerte, más fuerte
Un poco más valiente
No significa que esté solitaria cuando esté sola

La justicia.

              ·Citas acerca de la justicia: 

· “Es difícil hacer justicia a quien nos ha ofendido”.

                                                                                              Simón Bolívar.

·“Paga el bien con el bien, pero el mal con justicia”.

                                                                                                              Confucio.

·“La justicia es como las serpientes, sólo muerde a los descalzos”.

                                                                                                              Eduardo Galeano.

·“Pues mi noción de la justicia es ésta: los hombres no son iguales.

                                                                                                              Friedrich Nietzsche.

·“Si los ciudadanos practicasen entre sí la amistad, no tendrían necesidad de la justicia”.

                                                                                                              Aristóteles.

·“La justicia no es otra cosa que la conveniencia del más fuerte”.

                                                                                                              Platón.

·“Sin justicia, sólo hay divisiones, víctimas y opresores”.

                                                                                                              Napoleón Bonaparte.

·“La justicia requiere poder, inteligencia y voluntad, y se asemeja al águila”.

                                                                                                              Leonardo Da Vinci.

·“La mejor justicia no siempre es la mejor política”.

                                                                                                              Abraham Lincoln.

·“La justicia no espera ningún premio. Se la acepta por ella misma. Y de igual manera son todas las virtudes”.

                                                                                                              Cicerón.

·“La caridad no es un buen sustituto de la justicia”.

                                                                                                              Jonathan Kozol.

·“Lo que consideramos como justicia es a menudo una injusticia cometida en favor nuestro”.

                                                                                                              Paul Claudel.

·“Donde hay poca justicia es un peligro tener razón”.

                                                                                                              Francisco De Quevedo.

·“Si el hombre fracasa en conciliar la justicia y la libertad, fracasa en todo”.

                                                                                                              Albert Camus.

·“Justicia es el hábito de dar a cada quien lo suyo”.

                                                                                                              Ulpiano.

·“La justicia es incidental a la ley y el orden”.

                                                                                                              Jedgar Hoover.

Comentari de text

Espanya madre.

        Oda a Espanya és un poema de l’escriptor català Joan Maragall. Aquest poeta, nascut a Barcelona el 1860 i que hi va morir el 1911, representa, com cap altre creador, l’esperit del moviment literari modernista en la literatura escrita en la nostra llengua. El Modernisme es va desenvolupar entre l’última dècada del segle XIX i la primera del XX. Es va caracterizar pel rebuig del cientifisme i del racionalisme que havia caracteritzat la literatra i l’art de la 2/2 del XIX. Aquest poema, escrit a 1898, forma part del poemari anomenat Visions i Cants. El poema, que forma part dels Cants, és una msotra del messianisme que acompanya la concepció de la poesia que té Maragall.

           

El tema principal d’aquest poema és la guerra que tenia Espanya amb Cuba i Filipines. També parla de totes les vides que se han perdut en la guerra estúpidament. El poeta, com a català, invoca a Espanya perquè l’escolte. Lamenta el paper predominat assumit per Castella en totes les qüestions espanyoles, també demana a Espanya que la desfeta servisca de revulsiu i se salve. Fa una exposició dels defectes d’Espanya: és víctima d’un anacrònic sentit de l’honor basat en guerres i morts. En resum, el tema és denunciar els problemes d’Espanya i que canvie.

Pel que fa a l’esctructura externa, el poema s’organitza en cinc estrofes de cinc versos. Els versos presenten una rima lliure. El poeta manifesta amb un to apagat i melancòlic, la decepció de tot el que està passant a Espanya. Ho fa mitjançant la repetició d’algunes paraules per a donar èmfasi. Amb l’ús del imperatiu es referix a Espanya, li diu que es salve de tant de mal.

El poeta fa ús de metàfores ,com per exemple, “Per què vessar la sang inútil?” amb açò es referix que era inútil que tanta gent haguera mort en la lliuta per Cuba i Filipines. I amb “On són el fills?” amb el fills es referix a totes els pobles d’Espanya diferents(uns parlen valencià, altres català, altres castellà, gallec, euskera, i que el mande a morir estúpidament).

Com hem pogut veure al llarg d’aquesta exposició sobre les característiques principals d’aquest poema de Joan Maragall, aquest és una denuncia de tot el que estava succeïnt a Espanya, el poeta té voluntat d’ajudar a la transformació Espanya. Amb aquest poema es reflectix l'esperit inconformista del poeta.